LA HISTÒRIA DE L'EDMUND

EDMUND ENTRA A LA CATEDRAL

Avui, mentre el meu pare estava parlant amb el bisbe, he anat ha visitat la catedral de Cantebuary. Quan he entrat a la catedral he obert molt els ulls, ja que he quedat impressionat per les dimensions d'aquell espai, per aquelles parets...Però, el que més sorprés m'ha deixat, ha estat aquell enorme tapís. He començat a mirar els dibuixos i a poc a poc, m'he adonat de què era la guerra entre els normands i els anglo-saxons, o sigui els meus. En veure com derrotaven als meus i com va caure la nostra nació m'he sentit abatut, decepcionat i molt, molt enfadat. Per culpa de la discussió de dos homes un munt de persones havien perdut la casa, els diners, i molts d'ells la família. M'ha caigut una llàgrima de l'ull i m'he anat d'aquell lloc tan horrible mirant cap a terra.

ELS MEUS SOMNIS ENDERROCATS

Jo estava allà, mirant com esfondraven la meva casa, aquella que m'havia costat tant aconseguir, on hi havia format la meva família, però sobretot, on s'havien complit els meus somnis. I un altre cop he notat la cara mullada, era una llàgrima, una llàgrima de tristesa, ràbia, però sobretot de decepció. I jo estava plantat allà, amb tres fills i una muller als que haig de cuidar, alimentar i estimar. Però com ho faria si els meus somnis estaven tirats avall? Ara només tenim una opció, acceptar el nostre destí, i marxar d'aquest lloc tan horrible cap a França. Com un servent de Déu ens pot haver fet una cosa així? Definitivament, si no ens volem contagiar aquesta maldat, serà millor marxar ara mateix, total, si ja no ens queda res...